El fular

maig 18, 2012

No sé que fer amb el teu fular, hagués volgut tornar-te’l abans que partissis, tornar cap endarrera en el temps i dir-te: No gràcies no el vull, és teu.

El meu armari ja té massas fulars i tots, tots, TOTS tenen… bé, en realitat cap, cap, CAP té la força d’aquest, la tendresa d’aquest, els matisos d’aquest, les sensacions d’aquest, les imatges d’aquest.

El miro, l’agafo, el tinc una estona a les meves mans, el rodejo al meu coll, el desfaig si tinc fred; m’escalfa: és el yang. Començo a recordar passejos, flors, fulles, escales, com m’envolicaves com un caneló i ara es converteix en yin.

Com pujaré o baixaré escales? El món está ple d’escales, ple de baixades, ple de flors, ple de fulles. Surto per la porta de casa i em trobo amb una escala, vaig a la feina i hi ha escales, les pujo… les baixo… abans de tu només eren esglaons, simples esglaons, i ara sense tu… són esglaons que jo no puc baixar, que no puc posseir.

Res és el que era, res té el simple valor, els meus ulls estranys qui els mirarà com tu els miraves, qui s’avorrirà de tant observar-los, però els meus ulls no me’ls puc arrencar. No puc.

Aquesta ciutat que no em deia res, ara diu massa, ara m’ofega, no em deixa respirar, no puc respirar. La ciutat parlar pels descosits i jo m’he apagat, m’he silenciat, m’he fet petita com una boleta. I vaig rodolant, rodolant i rodolant, embrutant-me, desgastant-me, fins que em desinflo.

Me’l miro i dic: Què faig amb el teu fular?

 

AMICS?

desembre 14, 2011

Jo em pensava q els amics eren per tota la vida, igual que un bon mecànic(cotxe), ves tu quina similitud, lo primer com lo segon amb els anys et deixa tirat. Així q et quedes sense amic i sense mecànic (cotxe), ves tu quina cosa. Lo segon es jubila o se’n va, com la neu o quan arriba l’estiu s’esfuma.

Com tot en el temps es deteriora, bé sense compta el vi, que com tothom sap, amb els anys millora (i amb els anys mareja).

Ei!!! Això no vol dir que ara em tiri(al vi/a la beguda), perquè sigui més fidel.(Però si que tinc una ampolla guardada des de fa temps(10 anys), tu per si les mosques, penseu que algun dia me la vendre. Veieu una cosa bona i en comptes de quedar-me-la, me la trec de sobre; com un moble vell,ai! que farem?) Però per fidel un bon tros de pastís, sempre esperant-te a la nevera, si no es que arriba algú abans que tu i te’l fot; vist i no vist, quan tu obres la nevera busques el teu tros desesperadament i no hi és; perquè no falla quan t’ho vas a menjar-te’l ja no hi és!!!Tu, com la xocolata que o se la foten o te’l amaguen; noooooo, se la foten!!!!!!Però ei! trobes un tros de paper que diu: ja no hi sóc!!!!

Però també per fidel un bon animal de companyia; el gos, que com diu la frase “el millor amic de l’home”(i la dona què?), home que voleu que us digui si voleu un amic que no us qüestioni res, doncs sí. I a més, que de tant en tant us porti un regalet, avui un pal, demà un pedàs d’una nina…Ei! q jo no tinc cap problema en tenir un gos. Bé, sempre que no estigui boig, i no confongui la meva cama amb un tros de carn salada.

Parlant de carn, algú sap si les vaques encara estan boges, ei no, no que ara són els porcs, o potser les gallines (no si al final tindrem un peix pollastre). Bé, és igual, si coneixeu algun cas, aviseu-me( que sempre és bo conèixer noves impressions).

Dius una mica complicada la conversa o el diàleg, bé tot es posar-s’hi i paciència que amb el temps tot és possible i més si estan boges (alegria, oidà).Perquè si no parléssim com sabríem que estan boges, perquè diuen tonteries( com diu “Forest Gam”, el tonto es aquell que diu tonteries i la vida és com els bombons no saps mai el que et sortirà) i diuen coses sense solta ni volta.

Ara que em paro a pensar, qui està boja la vaca o el que sent que riu i diu coses sense sentit,ah!!veieu.

Reflexionem-hi si us plau, reflexioneu-hi, que amics al llarg de la vostra vida molts, però vaques i porcs quants ens queden?(les haurem de compta amb els dits de les mans) que trist, no?, oi?

Però faran com l’au fènix, que retornarà de les seves cendres.

COM APRIMAR-SE AMB UN PIRCING A LA LLENGUA

desembre 14, 2011

Els primers dies has de menjar sopetes, liquids,…tot ven trituradet perque no es quedi al foradet…!!!!!De la llengua (mal pensat). En aquests moments tan díficils el teu millor amic és el respall de dents i la pasta, i potser els únics.

Però fins i tot fent això, i tenin cura de q no set infecti al final se’t infecta i ho has de continuar fent durant un mes més. I al final acabes com un fideu o com un escuradents, el q et faci més rabia.

Llavors dessideixes canviar d’aires i anar al camp, a veure si la llengua millora. I llavors apareixen les tentacions, les tentacions de furta als horts, verduretes, fruiteta,…Però clar no t’ho pots menjar en aquell mateix moment, i si passa el pagés t’enganxa amb les mans a la massa, és a dir, infraganti!!!!I potser que surtis d’allà amb algu més q lo afanat; amb una perdigonada. Llavors les capoles a casa, però no fa tanta gràcia.

VEGETARIANS INCOMPRESOS

desembre 14, 2011

HOLA EM DIC NATÀLIA I SÓC DEFECTUOSA PERQUE  PUC DIR QUE NO TINC CAP DEFECTE, SÓC CAIXERA I VEGETARIANA(EL MATEIX TO, PAUSA), AH CLAR, SER CAIXERA I VEGETARIANA. MEA CULPA, MEA CULPA, (AIXO ACOMPANYAT D’UNS AUTOCOPS). LES DOS COSES SON TAN NECESSARIES COM INCOMPRESES I INFRAVALORADES(IRONIC I SARCASTIC)NO?

 TOT EL DIA MENJANT VERDURETES, DESDE FORA SENS DEU VEURE  VERDS, POTSER SENS CONFONDRIA AMB ELS EXTRATERRESTRES, (PAUSA)NO!ELS VEGETARIANS SOM ELS EXTRATERRESTRES, EM MODIFICAT BIOLOGICAMENT L’ESTRUCTURA MOLECULAR I EM CANVIAT EL COLOR DE PELL DE TANTA VERDURA.

ELS VEGETARIANS SOM VERDS, ELS XINOS GROCS, ELS REPUBLICANS VERMELLS, PERDO ROJOS… SOM  ELS FRUITIS I JO EM PREGUNTO DE QUIN COLOR SERAN ELS DEMÒCRATES? BLAUS?COM ELS PITOFOS?, OSTRES SEMBLA QUE ESTIGUEM EN EL MÓN DELS DIBUIXOS ANIMATS. EM DEMANO EL CORRECAMINOS, QUE SENSE CAP RALLA VA COM UNA MOTO.

ELS VEGETARIANS I ELS CAIXERS SOM ELS ULTIMS MICOS DE LA CADENA, NO LA DEL VÀTER, LA FAMOSA CADENA DE LA VIDA, ELS MES FORTS GUANYEN ALS MES DÈBILS. UNA COSA PETITA PETITA ET POT DEIXAR DE COP AL LLIT(PAUSA), PARLO DELS VIRUS,TAN PETITS I TAN PUTOS,. TOMA GRIP, I ARA QUI ES EL MÉS FORT?

I SI NO, VULL VEURE AQUESTS QUE DIUEN AIXÒ, DAVANT D’UN ELEFANT SENSE CAP ARMA A LA MA. ELS ANOMENATS CARNÍVORS, QUE EM DIGUIN QUE FARAN QUAN NO ELS QUEDI CAP ANIMAL PER MATAR, VENDRAN AL SEU MILLOR AMIC PER UN PLAT DE FORMIGUES? O PITJOR ENCARA, SE’L MENJARAN (A L’AMIC, NO EL PLAT DE FORMIGUES)O COM A ULTIMA OBSIO ES PASSARAN AL BANDOL DELS VERDURERS, QUE TRIST CANVIAR-SE DE JAQUETA.

 MORIU PER LA CAUSA, HOME. NOSALTRES ELS VEGETARIANS US RECORDAREM.  AL FONS DEL NOSTRE COR I HAURÀ UN LLOC PER VOSALTRES.

I TANT QUE US RECORDAREM, NOSALTRES I… PERQUE NO DIR EL NOM DEL PORC. POBRES PORCS EL QUE PATEIXEN A LA MATANSA, I LES OQUES, NO HE DIT COQUES, SINO OQUES, QUE LES ENGREIXEN PER FER PATÉ. QUE PER CERT ESTAN MOLT BONES, LES COQUES NO LES OQUES. SI PARLESSIN EL PRIMER QUE DIRIEN SERIA PUTA CADENA ALIMENTARIA, LES COQUES, AI!NO NO!! LES OQUES.

I QUE TRIST ELS CAIXERS, TOT EL DIA TOCANT DINERS I NO PODEM ARRIBAR A FINAL DE MES. ENS SURT FUM VERMELL PER LES ORELLES, NOMES DE PENSAR EN ELS NUMEROS VERMELLS, SEMBLEM XEMENEIES VIVENTS. IMAGINEU-VOS UN VEGETARIA VERD AMB FUM VERMELL PER LES ORELLES, QUIN MÓN DE BOJOS.

NO CONFONDRE LES XEMENEIES VIVENTS AMB ELS PESEBRES VIVENTS TOT I QUE ELS DOS PASSAREM FRED, UNS PER FALTA DE PAGAMENTS I ELS ALTRES PER ESTA A L’INTERPERIA A PLE ESTIU, NO HIVERN. AQUESTS ULTIMS SON BEN BURROS. NO CORREU CARNIVORS QUE AQUESTS TIPUS DE BURROS NO SON COMESTIBLES, SE US INDIGESTARIEN.

TOT I AIXÒ ELS CAIXERS SEMPRE ESTEM AMB EL SOMRIURE A LA BOCA, D’ORELLA A ORELLA, AGAFAREM COMPLEXE DE JOKER O PITJOR ENCARA, MORIREM I SENS QUEDARÀ EL SOMRIURE PERMANENT, I DIRAN QUE FELIÇ A MORT, NO! ES QUE ERA CAIXER.

LENTA, COMO UNA PALETA

desembre 14, 2011

Soy lenta, es un hecho confirmado. Confirmado por mi madre, mi padre, mi tío, mi abuela, mis primos, mis compañeros (no sentimentales, porque entonces seria concubinaje y aquí no esta aceptado), mis compañeros de trabajo, mi doctor,… vamos que todos quienes me conocen lo saben. Es un hecho irrevocable y probado.

La primera que se dio cuenta, fue la madre que me parió, quien si no, cuando iba por el décimo mes  y yo no salía, se dio cuenta que yo no seria un bebe normal, tampoco anormal, mas bien singular.

No le dio mucha importancia, puesto que las tortugas también son lentas y mira: una tortuga gano a una liebre. Hecho histórico conocido por todo el mundo.(*)

Mi infancia fue dura, puesto que ser lento en la vida, no es un echo aceptable, como tampoco es aceptable ser bisexual, estas discriminado por los heterosexuales y por los homosexuales; es como si no existieras, te encuentras en medio de todo y de nada;(no sabes que hacer con el puto armario); tu eres como la mermelada o el chocolate en las galletas príncipe de beakelar, que haríamos sin el chocolate? Pues no compraríamos las galletas.

Saliendo de comparaciones, soy lenta y punto, lo tengo superado y asumido, tan asumido como que la tierra es redonda y los nomos no existen, a no ser que te tomes unas setas alucinójenas, entonces ya ves los nomos y hasta te piensas que tu cabeza es la tierra de las vueltas que te da.

 Un día mi madre me dijo:

- Tu hija mía (que pensé yo, pa que dice mía, pues ya se que soy su hija) tienes que buscarte un trabajo donde cobres mucho.

- Pero, Mama, con mi condición de lenta lo mejor será que me dedique a ser paleta.

- Paleta? Ahí, dios mió, que por hacer el tonto no se cobra, hija mía.

- Mama! paleta de tonto no, paleta de paleta, u sea se con su martillo, su cemento, sus ladrillos, vamos con todos  sus utensilios.

- Pues como no los compres a plazos, no sé como los pagarás. Porque no tienes un duro. Y hablando de duro, hija mía.

- Mama, por favor, la lección de sexualidad ya me la explicaste/diste a los 15.

- Hay por dios, hija como estas, yo hablaba del cemento, tu sabes que el cemento se pone duro, lo digo, pa que no me pongas los pies y te quedes como una estatua.

- Sí claro, mama, y entonces me ponéis en las ramblas de florero.

Eso me dio que pensar y entonces pensé y como pensé, pensé, pues que me paguen por pensar, así que cree mi propia empresa de pensar.

La gente me llamaba para que yo pensarà. Y tanto que pense, pense tanto que en dos semanas tube que cerrar, no por falta de llamadas o por impagos, no, no, por estrés, me cojio tal estrés que tube que coger la baja, no os podeis imaginar la cantidad de gente que no piensa.

-          Aquí piensan, no?

-          Sí, si. Que quiere que piense.

-          Pues mire resulta que estoy aquí con mi novio y no tenemos

            preservativo. I claro… Que piensa usted?

-          Pues que usted es gi-li-po-llas.

Y otra llamada

-          Aquí es donde piensan?

-          Si.

-          Muy bien, gràcias, es bueno saberlo.

Tanta llamadita tonta, dije pa esto, con lo que he ahorrado me voy al monte a criar cabras. (soy lenta, pero una lenta organizada)

Así que compre una casita pequeñita, y ahí estoy yo con mis cabras, con su leche, sus yogures, sus quesos…

I sin prisas, sobre todo sin prisas.

EL NOI PERFECTE

desembre 14, 2011

Si voleu saber quin és el meu noi perfecte haureu de esperar a que vingui el meu advocat, que per alguna cosa  el pago. Sense ell present no diré res. Però no us fixeu amb el meu ex que és l’antagonisme de tot, la cosa més rara que s’ha vist mai. En realitat si les coses són rares és perquè ell és raro; ell és l’inici i el fi de tot lo raro. No hi ha cosa més rara en el món.

Deixant de banda aquest personatge tan estrany, el noi perfecte seria un que fos artista, que em fes una sonata amb cassoles i que tingues un cor tan gran que li sortissin flors per les orelles i al regar-les sortissin papallones. Que dius, una mica surrealista? Sí. Raro? També, ni que fos un arbre. Si fos un arbre, tindria les branques llargues, unes arrels fortes i es mouria amb harmonia amb les anades i vingudes del vent. I aquest faria que sones la música al ritme de les onades de la mar immensa i blava, que anirien i tornarien a l’uníson. Ui ui, moment “pastel”, és a dir, cursi.

Això ho hem d’arreglar, que els pastissos es fan a la cuina i no pas aquí. I parlant de cuina el noi  hauria de tenir un estómac de ferro, perquè hauria de provar tots els invents culinaris que jo faria, sense sortir dels productes nacionals, és a dir, no li faria coses exòtiques com podria ser un remenat d’ous amb un lleuger toc  de saltamartins, tot i que, així escrit, penses,… coi aquest plat podria estar bo. O també podríem fer una amanida lleugera amb formigues cruixents; que també sona bastant bé. El que no faríem mai es cuina res amb una panerola, tenir que agafar-la, la simple idea d’haver-la d’atrapar, ja es, com ho diríem finament? Fastigós. Tot i que el nom no sona gaire malament, però això es perquè no sabeu el que és, si no sortiríeu corrents només de guaitar-la un mini segon.(aclariment per quin no ho sàpiga panerola=”cucaracha”). Ah! I que sapigueu que encara que li falti una pota, com diu la cançó, a mi no em fa llàstima. Qui si que em fa pena es el pobre Gregor Samsa, pobret un dia per l’altre es desperta convertit amb un bitxo detestable. Que només veure’l ja et fa saltar, brincar i cridar; les tres coses alhora. És inevitable.

Potser ens hem anat una mica del tema que tractàvem, però la veritat, és que el noi perfecte només existeix en somnis, i a vegades ni això. Ara si el veieu, no us oblideu de demanar-li el telèfon, però no us l’apunteu a la mà que amb la sort que teniu segur que plou i se’n va,s’esvaeix amb la pluja, formant un riu de tinta i llàgrimes.

LES NOVES ESTRATÈGIES DE L’AJUNTAMENT DE BCN EN L’ESTALVI PER LA IL·LUMINACIÓ DE NADAL

desembre 14, 2011

Fa poc que va ser el meu aniversari, i com que no vaig poder bufar les espelmes del meu pastís pensareu que vaig agafar una escala i em vaig dedicar a apagar tots els fanals del meu carrer, i per aquest motiu ara no hi ha llum, es com si hagues hagut un gran apagon de quatre dies, però només concentrat en un sol carrer, el meu per desgracia. Doncs no!!!Això és una estratègia innovadora de l’ajuntament de Barcelona per estalviar-se diners en epòques nadalenques perque ja sabeu que la majoria de carrers estan guarnits amb moltíssimes llums i llavors hi ha un desgast execiu. Les opcions que tenia l’ajuntament era o pujem els impostos o cada setmana apaguem les llums d’un carrer, així estalviem, doncs bé van optar per la última opció i aquesta setmana li ha tocat al meu carrer.

Però clar aquesta estratègia té coses bones i dolentes, la bona es que a parti d’ara apareixera un nou terme que desbancara l’anomenat cuarto oscura, ara hi haurà calle oscura. I la dolenta es que quan els lladres s’assabentint de la localització d’aquests carrers mancats de llum es fara el conegut passalo al mobil, per exemple: zona 234-345 av. Meridiana apagon passalo. Així cadena a cadena, de tants lladres que hi haurà al final arribaras a casa amb calces i mitjons, en el cas dels tios, calzotets i mitjons, o sinó es muntaran subastes al propi carrer, si me das el bolso y el reloj té doy una ostia, i l’altre, si me das lo mismo a mi, te doy un pisoton, i així, dia rera dia, fins que li passin el peix o el marron a un altre carrer.

Ah i quan us atraquin i aneu a la policía a denunciar-ho el primer que us demanarà el policía nacional (també anomenat gris) es que li mostreu el DNI, així que enrecordeu-vos de dir-li al vostre atracador quan us atraqui que us torni el DNI que el necessitareu per la denúncia i de pas ja que estem que us digui el seu nom i cognoms per facilitar la feina a la policia, no sigui que s’estressin gaire fent la seva feina. A més a més, penseu que d’alguna manera aquesta campanya de Nadal facilita la feina als policies perque així els lladres es localitzen en una sola area. I ells no s’han de molestar en buscar, això sí, hauran d’aixecar el cul de la butaca del despatx i llavors potser que demanint una baixa per estrés…

I ja per últim informar-vos que hi ha les llistes obertes per apuntar-se a aquesta nova iniciativa de l’ajuntament. No trigueu que hi haurà molta demanda…noves experiències fortes… truca…

 

Atentament Natàlia, una ciutadana que malauradament ha col·laborat.

LES CAGADES

desembre 14, 2011

Si vius a ciutat i no vols perillar mira bé on poses el peu perquè potser que et trobis una cagarada i no de colom, bé de colom també, però no esquitxa ni enguarra com la de gos.

I es que els de ciutat en realitat el que els hi passa es que senten enyorança del camp i per rememora aquesta olor van deixant cagarades de gos a totes les cantonades, així no s’han de molestar d’agafar el cotxe i haver de pagar peatge o gasta inútilment la preuada gasolina per anar a poble, no fos que els diguin camacus o pixapins.

I es que aquests de ciutat són uns altruistes perquè regalen felicitat a doquier, ja que són com la loteria nacional que van regalant sort(molta merda) per allà on passen, bé per on passen ells no, els seus gossos. I es que no sé si sabeu que trepitja merda dona sort, això diuen, jo encara no me dedicat a anant trepitjant merda. Però si trepitjar merda amb la sabata dona sort, més sort deu donar trepitjar-la amb el peu descals, penseu-hi…

I que dir dels coloms i les seves cagades, em d’agrair a les senyores i senyors grans que els alimenten i afavoreixen en esparcir les seves cagades i els seus bacteris. Potser si haguessin vist la pel·lícula pájaros de Alfred hitchcock, poso la mà al foc, que no ho farien. Jo proposaria passa a tots els ajuntaments aquesta pel·lícula per afavorir la sensibilitat de la gent en aquest tema.

I ja no parlem de les cagades dels polítics, com per exemple les famoses armes de destrucció massiva, que es com donde esta wally, la diferència es que wally si que hi és en cada pàgina.

LA PREGUNTA DE LA MEVA VIDA

desembre 14, 2011

A la vida la gent es fa moltes preguntes i jo ara mateix la pregunta que em faig és la següent: Com vaig poder arribar jo primera a fecundar l’òvul de la meva mare? o si més no el espermatozoide que jo era.

Aquell dia devia ser una excepció o potser em vaig perdre pel camí i vaig agafar involuntàriament una drecera i despistadament per casualitat vaig anar a parar a l’òvul. Potser aquell dia es devien alinea tots els astres, o a lo millor va ser l’únic espermatozoide que va arribar, perquè els altres eren lentíssims o perquè no hi havia d’altres. O simplement perquè els vaig indicar el camí malament expressament, potser anava deixant pistes falses.

I perquè em faig aquesta pregunta? Doncs està claríssim, perquè tota la vida he arribat la última a tot arreu; a l’escola arribava tant tard per la meva lentitud que quan jo ja hi era tots els altres ja sortien, i no pas a esmorzar, no! S’anaven a berenar, però a casa seva ja.

A l’hora de dinar el menjar se’m caducava a la pròpia safata, quan anava a agafar una cullerada ja es començava a veure un color marronòs-verdòs. I així pobreta de mi vaig quedar-me com un fideuet, perquè no m’ho podia menjar, a no ser que volgués acabar a urgències amb una intoxicació.

A la cua del pa, tothom se’m cola, cada dia que vaig a comprar el pa em passa el mateix, i com a conseqüència em quedo la última i se’m fa la hora de tancar; a mi no, més ben dit a la caixera, ella em coneix tant ja, que l’últim dia fins i tot vaig quadrar caixa amb ella. Potser d’això m’acabarà sortint una feina, que falta em fa.

Quan quedo amb els meus amics sempre els trobo, però el problema sempre és el mateix, que els trobo tres hores més tard i no es que m’esperin no, és que ells ja tornen. I és que sempre arribo la última, vaig tant lenta tant lenta que quan vaig no sé si anava o ja tornava. Les hores se’m fan llargues, els dies se’m fan llargs, i fins i tot els carrers més curts se’m fan interminables.

LA CRISI DELS 24

desembre 14, 2011

Acabo de fer els 24 i me comprat un mòbil, no perquè el necessiti, no, més que res es per superar la crisi dels 24; molt poc coneguda, però no per això menys important que la dels 25. Amb el mòbil tindre via directa amb el meu psicòleg, que m’ajudarà a superar-la i em farà un descompte per la crisi dels 25. Ara estic a la fase d’acceptació, quan em pregunten quina edat tinc dic que 23, però ja veureu que d’aquí poc ja podré dir l’edat real. Clar que potser se’m ajunti amb els 25. I a les hores tindre tal embolic al cap que no sabre quina edat dir, serà millor que directament digui l’any que vaig néixer i que ho calculin ells. Clar que si són de lletres potser em fan més jove, no m’anirà pas malament.  Segur que quan arribi als 40 ja ens haurem fet amics amb el psicòleg, i no es que em faci rebaixes no m’atendrà gratuïtament, perquè als amics no se’ls cobra. I ara si em permeteu us deixaré que tinc que fer una trucada…


Follow

Get every new post delivered to your Inbox.